La meva endocrina és italiana i quan parla sembla la Raffaella Carrà. Allooora... la setmana passada vaig tenir visita amb ella perquè les anal·lítiques de la tiroides que m'havia demanat la gine (Dra. Flor, ja en parlarem més endavant) m'havien sortit alterades. Concretament, tinc els anticossos de la tiroides pels núúúúvols. El GRAN PAL és que jo m'havia fet pagues de començar la FIV al novembre però aquest tema de la tiroides ho ha fet endarrerir tot.
La part bona és que la Carrà em va dir que les anàlisis estan muuuy bièèèn i que, tot i que tinc els anticossos alterats i la tiroides gordita, com que la resta d'hormones (TSH, T4, blablabla) estan bé, doncs que cap problema. Ara m'ho he de tornar a mirar d'aquí a un mes i, si estic igual, em dóna llum verda per fer el tractament.
Això són molt bones notícies, però... m'acosten al precipici que suposa haver de decidir "vinga, va, comencem ja". O no... nosé... Estic pendent des de fa molts mesos d'una moguda a la feina per consolidar el meu lloc de treball. Aquesta moguda no té data, em van donant llargues (pot ser aviat, pot ser d'aquí uns mesos...). Si es fes a dia d'avui, estic gairebé segura que consolidaria la plaça. Si es fa quan ja estigui prenyi... doncs chi lo sa? És un risc molt gran. D'una banda penso "coi! ja n'hi ha prou, d'esperar!" però, de l'altra, em fa molta por equivocar-me, hi puc perdre molt (sobretot en condicions de treball, horari, etc.).
Buf... és complicat! Per això m'ha anat bé la parada forçosa que m'ha manat la Carrà. Però clar.. el dia 21 de novembre hi torno... i llavors ja no tindré excusa...!
dimarts, 25 d’octubre del 2011
dimecres, 19 d’octubre del 2011
Exta-sí, exta-no
M'ha tornat a venir la regla. Com a dada, ho comento.
A banda de trobar-me com el cul (amb perdó), estic trista, decebuda, angoixada, superada... Estic tan feta pols que no tinc esma ni d'aixecar-me del sofà i anar a la farmaciola a buscar un xute d'ibuprofè. És com si, en el fons, desitgés rebolcar-me encara més en aquesta merda, com si volgués recrear-me en el dolor físic i en totes les meves desgràcies. En plan autocompassiu total, vaja. O, dit d'una altra manera, la alegría de la huerta.
Això em durarà una estoneta només, ho sé. Després remuntaré, com sempre, i m'aixecaré del sofà, faré quatre mimitus al meu mixet, entraré al bany, buscaré alguna de les cinquanta mil caixes d'ibuprofè que tinc (com és que sempre n'estic comprant si en tinc un armariet ple??) i, mentre em prenc aquesta pindoleta meravellosa (exta-sí, exta-no), començaré a maquinar estratègies per encarar el cicle que avui comença.
I és que, potser, aquest cicle serà per fi el del milagrito...
A banda de trobar-me com el cul (amb perdó), estic trista, decebuda, angoixada, superada... Estic tan feta pols que no tinc esma ni d'aixecar-me del sofà i anar a la farmaciola a buscar un xute d'ibuprofè. És com si, en el fons, desitgés rebolcar-me encara més en aquesta merda, com si volgués recrear-me en el dolor físic i en totes les meves desgràcies. En plan autocompassiu total, vaja. O, dit d'una altra manera, la alegría de la huerta.
Això em durarà una estoneta només, ho sé. Després remuntaré, com sempre, i m'aixecaré del sofà, faré quatre mimitus al meu mixet, entraré al bany, buscaré alguna de les cinquanta mil caixes d'ibuprofè que tinc (com és que sempre n'estic comprant si en tinc un armariet ple??) i, mentre em prenc aquesta pindoleta meravellosa (exta-sí, exta-no), començaré a maquinar estratègies per encarar el cicle que avui comença.
I és que, potser, aquest cicle serà per fi el del milagrito...
dilluns, 17 d’octubre del 2011
El "milagrito" (sèrie mites I)
Milagrito: 1. [parafrasejant els Manel] Carambola del destí per la qual un dia se't baixa la Verge i et revela que, contra tot pronòstic, estàs embarassada. 2. Esdeveniment extraordinari que acostuma a passar a les cases dels altres.
Amb el milagrito enceto una sèrie d'entrades dedicades als mites que envolten la cerca de l'embaràs. Totes estem fartes de llegir als fòrums d'infertilitat històries de noies que, just abans de començar un tractament, o bé quan ja en porten no sé quants, o quan acaben de parir el primer fill, fruit d'una FIV... va i resulta que es queden embarassades de forma natural!! Uau! Aquest fet tan singular (i el seu resultat: el nen o nena que naixerà) són coneguts com a milagrito.
Un milagrito no és una cosa que puguis esperar o buscar. La probabilitat que siguis protagonista d'un milagrito per mi que és inversament proporcional a l'interès que posis a provocar-lo. Un milagrito no pot ser mai nascut d'un TO positiu; un milagrito sempre serà el premi a aquell kiki inesperat fet quatre dies abans o quatre dies després d'ovular. I un milagrito, per definició, és a les antípodes dels psicosíntomes.
I és per tot això que sé que mai podré explicar el meu milagrito enlloc ;-)
Amb el milagrito enceto una sèrie d'entrades dedicades als mites que envolten la cerca de l'embaràs. Totes estem fartes de llegir als fòrums d'infertilitat històries de noies que, just abans de començar un tractament, o bé quan ja en porten no sé quants, o quan acaben de parir el primer fill, fruit d'una FIV... va i resulta que es queden embarassades de forma natural!! Uau! Aquest fet tan singular (i el seu resultat: el nen o nena que naixerà) són coneguts com a milagrito.
Un milagrito no és una cosa que puguis esperar o buscar. La probabilitat que siguis protagonista d'un milagrito per mi que és inversament proporcional a l'interès que posis a provocar-lo. Un milagrito no pot ser mai nascut d'un TO positiu; un milagrito sempre serà el premi a aquell kiki inesperat fet quatre dies abans o quatre dies després d'ovular. I un milagrito, per definició, és a les antípodes dels psicosíntomes.
I és per tot això que sé que mai podré explicar el meu milagrito enlloc ;-)
diumenge, 16 d’octubre del 2011
Presentació
Hola, ciberespai...
M'ho he pensat molt i molt abans de crear aquest bloc. El que hi vull explicar (per no dir vomitar) és molt íntim i molt dolorós. Però, precisament per això, necessito abocar-ho, treure-ho de dins meu, aviam si així aconsegueixo apaivagar aquesta desesperança que m'envaeix mica en mica. A més, això serà un bloc anònim i dubto molt que mai ningú arribi a relacionar-m'hi.
Podria escriure un diari personal i privat, és cert, però penso que potser la meva experiència podrà servir a persones que, en un futur, es trobin en la nostra situació. Jo tot just estic començant el camí costerut de la reproducció assistida, però procuraré compartir tot el que vagi aprenent.
He vist que hi ha (per desgràcia) força blocs dedicats a aquest tema, però la immensa majoria estan escrits en castellà. I mira, també em fa "il·lusió" ampliar l'oferta en llengua catalana hahaha! (més val agafar-s'ho en conya).
Bé, doncs aquesta és la meva primera entrada, escrita asseguda al sofà amb el meu gatet dormint al costat. És un detall que no vull deixar d'esmentar ara i aquí, ja que el nostre mixu és la cosa més bona i més dolça que ens ha donat fins ara la vida, i sort en tinc d'ell últimament. És el meu peluix, el meu bebè (ep!!! no estic sonada, eh?) i suporta els meus axuxons amb tot l'estoïcisme de què un gat és capaç ;-)
M'ho he pensat molt i molt abans de crear aquest bloc. El que hi vull explicar (per no dir vomitar) és molt íntim i molt dolorós. Però, precisament per això, necessito abocar-ho, treure-ho de dins meu, aviam si així aconsegueixo apaivagar aquesta desesperança que m'envaeix mica en mica. A més, això serà un bloc anònim i dubto molt que mai ningú arribi a relacionar-m'hi.
Podria escriure un diari personal i privat, és cert, però penso que potser la meva experiència podrà servir a persones que, en un futur, es trobin en la nostra situació. Jo tot just estic començant el camí costerut de la reproducció assistida, però procuraré compartir tot el que vagi aprenent.
He vist que hi ha (per desgràcia) força blocs dedicats a aquest tema, però la immensa majoria estan escrits en castellà. I mira, també em fa "il·lusió" ampliar l'oferta en llengua catalana hahaha! (més val agafar-s'ho en conya).
Bé, doncs aquesta és la meva primera entrada, escrita asseguda al sofà amb el meu gatet dormint al costat. És un detall que no vull deixar d'esmentar ara i aquí, ja que el nostre mixu és la cosa més bona i més dolça que ens ha donat fins ara la vida, i sort en tinc d'ell últimament. És el meu peluix, el meu bebè (ep!!! no estic sonada, eh?) i suporta els meus axuxons amb tot l'estoïcisme de què un gat és capaç ;-)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)