M'ha tornat a venir la regla. Com a dada, ho comento.
A banda de trobar-me com el cul (amb perdó), estic trista, decebuda, angoixada, superada... Estic tan feta pols que no tinc esma ni d'aixecar-me del sofà i anar a la farmaciola a buscar un xute d'ibuprofè. És com si, en el fons, desitgés rebolcar-me encara més en aquesta merda, com si volgués recrear-me en el dolor físic i en totes les meves desgràcies. En plan autocompassiu total, vaja. O, dit d'una altra manera, la alegría de la huerta.
Això em durarà una estoneta només, ho sé. Després remuntaré, com sempre, i m'aixecaré del sofà, faré quatre mimitus al meu mixet, entraré al bany, buscaré alguna de les cinquanta mil caixes d'ibuprofè que tinc (com és que sempre n'estic comprant si en tinc un armariet ple??) i, mentre em prenc aquesta pindoleta meravellosa (exta-sí, exta-no), començaré a maquinar estratègies per encarar el cicle que avui comença.
I és que, potser, aquest cicle serà per fi el del milagrito...
L'objectiu és el "milagrito", clar que sí! m'he sentit un munt de vegades com et senties quan escrivies aquesta entrada, sort que som fortes i sabem posar un parell d'ovaris, o de folicles o del que sigui, a la situació, plantar cara al problema i tirar endavant. Ara estic súper positiva perquè estic en ple tractament i en vistes a una fiv... la patacada serà després si això no funciona... no em vull ni imaginar com en sentiré perquè m'he sentit derrotada amb cada regla, amb el fracàs de les IAs ni t'ho explico... i si ara amb una FIV tampoc aconseguim el nostre "milagrito"... fffffffh... però em repeteixo que hem de ser positius perquè allò que projectem és el que aconseguim. Doncs a projectar alegries i no neguits!!! JEJEJE
ResponElimina